Guillem Sanchis

Els riscos del fracking

Guillem Sanchis, estudiant d’Enginyeria Física UPC

Suposa la fracturació hidràulica un risc per a les reserves d’aigua i per a l’entorn? Aquesta pregunta, que des de fa uns anys ha generat un intens debat en diversos països, ha aterrat recentment en la societat catalana. Els qui argumenten a favor d’aquesta tècnica esgrimeixen que és una tècnica que pot proporcionar grans beneficis econòmics a més de reduir la dependència energètica, mentre que des de la posició contrària s’argumenta que és una tècnica massa agressiva i que genera una quantitat excessiva de subproductes perillosos, a més de posar en risc els aqüífers.

En la seva forma més bàsica (utilitzar aigua a pressió per alliberar gas natural atrapat en la roca), el fracking o fracturació hidràulica s’utilitza des de finals dels anys 40. És, però, amb la recent tècnica de perforació lateral, que permet perforar de forma paral·lela a la superfície al llarg de quilòmetres, que nombroses capes d’esquistos rics en metà han esdevingut accessibles, augmentant de forma important l’expansió d’aquest mecanisme d’extracció. Aquesta extracció, però, podria comportar més problemes dels que algunes empreses del sector donen a entendre.

Primerament, el fracking és una operació industrial que requereix una enorme quantitat d’aigua, recurs que no cal oblidar que a casa nostra constitueix un bé escàs: entre 7 i 15 milions de litres per a cada lateral, a més a més dels 50.000 a 250.000 litres de productes químics que s’addicionen (per mantenir el flux, entre altres motius) també per cada lateral.

Després, cal gestionar l’aigua de retorn, aproximadament un 75% en volum de la quantitat injectada. A més dels propis additius químics afegits per a la perforació, aquest fluid puja carregat amb sals i materials radioactius procedents del subsòl. Aquest còctel de productes tòxics ha de ser emmagatzemat per al seu posterior processat o reutilitzament, la qual cosa en sí ja comporta un risc (filtracions, etc.). A això cal afegir el risc que comporta la possible contaminació per part del propi gas extret, sobretot per defectes en el recobriment dels conductes que el transporten fins a la superfície, que pot infiltrar-se en les reserves d’aigua potable.

Aquests riscos de filtracions, si bé són petits (com argumenten les empreses del sector) en el cas de perforacions aïllades deguda la gran separació vertical entre els pous i els aqüífers, augmenten quan es consideren fracturacions múltiples en una mateixa zona. I és que, en ocasions, les companyies efectuen més d’una dotzena de perforacions molt pròximes entre sí, fracturant el lateral de cada pou en diversos trams; això incrementa les possibilitats de connexió de la capa d’esquist amb les capes més superficials.

En qualsevol cas, si alguna cosa està clara és que la tècnica del fracking ha aixecat suspicàcies en molts punts on s’ha implementat per part de la comunitat local. En els últims anys, la polèmica al seu voltant ha anat en augment en alguns estats dels EUA (Nova York, Pensilvània, Texas i Colorado), així com a països com Austràlia, Canadà, França i altres països europeus. En algunes d’aquestes zones s’ha acusat la fracturació hidràulica de ser la responsable de contaminar amb gas i productes químics diverses reserves d’aigua potable.

Finalment, és important no oblidar un factor que és bastant evident però que no sempre es té en compte: El gas natural no deixa de ser un recurs no renovable, i

dedicar esforços a allargar-ne l’extracció significa estirar un model energètic basat en els combustibles fòssils que ja està portant la capacitat del planeta als seus límits enlloc de dedicar-los al desenvolupament, no només necessari sinó cada cop més urgent, de fonts d’energia netes.

Guillem Sanchis, natural de Manresa des del 1993, és estudiant d’enginyeria física la Universitat Politècnica de Catalunya a Barcelona.